LES COMPETÈNCIES DIGITALS DELS DOCENTS

Amb petit grup, després d’haver fet una reflexió individual, vam acordar quines havien de ser les principals competències digitals que havien de tenir els docents en relació a la utilització de les TIC i tot el que això comporta. Seguidament, us adjunto el resultat del nostre grup:

Les competències que han de tenir els docents en relació a l’alfabetització digital són:

- Tenir la capacitat d’adaptar-se als avenços tecnològics i als nous canvis: és essencial que els professors es mostrin oberts a les noves possibilitats i avenços que ofereixen les TIC, és a dir, que no es limitin a utilitzar aquells recursos que ja coneixen, sinó que estiguin disposats a anar aprenent, tot reciclant-se, per poder, així, oferir un ventall més ampli d’oportunitats als seus alumnes. D’aquesta manera, si els mestres es van formant de forma continuada i dominen les TIC, podran resoldre els possibles problemes tècnics que els sorgeixin, així com també podran resoldre els dubtes dels infants.

- Ser hàbil en relació a la comunicació: pel que fa a la comunicació audiovisual, és important que un professor sàpiga fer un bon ús dels mitjans audiovisuals per tal de poder transmetre els coneixements necessaris als seus alumnes d’una manera entenedora i clara mitjançant l’àudio i la imatge. Un exemple seria, si tractem el tema dels animals, utilitzar el vídeo, un Power Point, imatges per mostrar als alumnes els aspectes relacionats amb aquest tema. De la mateixa manera, el coneixement de les TIC permeten una comunicació, tant amb els companys del centre com amb les famílies dels infants, a través d’eines com pàgines web, blogs, Moodle, etc.

- Ser capaç de tractar de forma correcta la informació: per tal de presentar la informació i els coneixements necessaris als alumnes, de forma ordenada, organitzada, clara i coherent, el mestre ha de saber on cercar la informació (conèixer els diferents cercadors per escollir el més adient), limitar o reduir la recerca en funció del que es vol obtenir, triar i distingir la informació de qualitat i manipular-la de forma adequada.

- Ser capaç d’introduir als infants a les noves tecnologies i saber adaptar-les a les seves capacitats evolutives: el mestre ha d’oferir una gran varietat de recursos per tal de presentar i ensenyar el funcionament de les TIC a l’aula, tot presentant les diferents possibilitats d’aquestes en relació a l’aprenentatge. De la mateixa manera, és important que el mestre sigui creatiu en relació a l’ús de les TIC, fet que afavorirà a la motivació i interès dels alumnes. També és important que conscienciï als alumnes, tant dels avantatges com dels inconvenients i riscos de les noves tecnologies, per tal de vetllar per la seva seguretat. De la mateixa manera, el mestre, al treballar amb les TIC, ha de tenir en compte el nivell i la capacitat dels seus alumnes perquè els recursos que ofereixi s’ajustin a les seves possibilitats, per així aconseguir un bon desenvolupament en relació a les noves tecnologies. Finalment, el mestre ha de saber crear i planificar noves activitats relacionades amb els coneixements que han adquirit els alumnes per tal de que ells puguin demostrar les seves competències digitals, sempre tenint en compte les diverses àrees del currículum d’educació infantil.

EL COLOR

El color és la qualitat dels fenòmens visuals que depèn de l’efecte que produeixen sobre la retina les llums de diferent longitud d’ona. El color no és una qualitat material, ja que només és la impressió sensorial de l’espectador i el que defineix la forma i el contorn dels objectes.

Quines són les propietats dels colors?

1. El to és el color reflectit o transmès a través d’un objecte. Es mesura com una posició a la roda dels colors estàndard i s’expressa en graus (entre 0º i 360º). Normalment, el to s’identifica pel nom del color (vermell, blau, verd, groc,...).

2. La saturació (o cromatisme) és la força o puresa del color. La saturació representa la quantitat de gris que existeix en proporció al to i es mesura com un percentatge (0%: gris i 100%: saturació completa). En la roda dels colors estàndard, la saturació augmenta a mesura que ens allunyem del centre.

3. La lluentor és l lluminositat o foscor relativa del color i es mesura com un percentatge (0%: negre i 100%: blanc).

Què és la síntesi del color?

La llum transmesa és additiva i la llum reflectida és subtractiva. Hi ha la síntesi additiva (els colors de la llum) i la síntesi subtractiva (els colors dels pigments).

Què és el mode de color RGB?

El mode de color RGB és el color de la llum, per tant, és síntesi additiva. La llum es pot descompondre en tres colors primaris: vermell, blau i verd. Quan dos colors primaris es superposen, es produeix un color més clar, un color secundari, i quan es combinen els tres colors primaris, es produeix el color blanc. Els colors groc (suma de vermell i verd), cian (barreja de verd i blau) i el magenta (unió de vermell i blau) són els colors additius secundaris.

Què és el mode de color CMY?

El mode de color CMY és el color dels pigments. La síntesi subtractiva (cian, magenta i groc) dóna a cada píxel un valor percentual per a cada una de les tintes de la tricromia. Quan dos colors primaris es superposen, es produeix un color més fosc, un color secundari, i quan es combinen tres colors primaris, s’obté el color negre. Els colors vermell (suma de magenta i groc), el blau (barreja de magenta i cian) i el verd (unió de cian i groc) són colors subtractius secundaris. La barreja dels colors primaris dóna els colors secundaris i la barreja dels colors secundaris donen els colors terciaris (taronja, lila,...).

Què són els cercles de color?

Els cercles de color són uns dispositius que serveixen per indicar els colors d’una mateixa família de tons (colors adjacents) i els colors oposats (complementaris). Hi ha diversos tipus de colors:

- Colors càlids: són els colors que donen sensació de calor, afectivitat, alegria, dinamisme, confiança, amistat,... (groc, taronja, vermell, rosa, lila).

- Colors freds: són aquells que donen sensació de frescor, tranquil·litat, serietat, relaxació, distanciament,... (verd, blau).

Què és el color digital?

En les imatge de mapa de punts, els píxels només poden tenir un color. L’ordinador, la televisió i el cinema utilitzen els colors de RGB, el color de la llum. La impressora i la impremta utilitzen els colors de CMY, el color del pigment.

Quines són les funcions dels colors?

Les principals funcions del color són les següents:

- Atraure l’atenció

- Mantenir l’atenció

- Transmetre informació

- Estimular per reconèixer el producte

En relació al color i a totes les seves dimensions, vam fer dues activitats: una consistia en treure el fons d’una imatge i l’altre, en posar una imatge en blanc i negre i només deixar algun objecte de la fotografia amb color. Per fer aquestes activitats, vam utilitzar el Photoshop, un editor de gràfics desenvolupat i publicat per Adobe Systems, que, actualment, és el líder del mercat per a mapa de bits comercials i manipulació d’imatges. La veritat és que la manipulació i utilització del programa és força complicada, però m’ha agradat poder fer-lo servir i fer aquestes activitats.

LA IMATGE DIGITAL

La imatge digital és una representació bidimensional, la qual, segons la seva codificació, es divideixen en imatges vectorials i de mapa de punts. En relació a la seva estructura, les imatges digitals acostumen a tenir un capsal on estan els atributs de la imatge, dimensió i codificació. També contenen altres informacions, com, per exemple, amb quin software o dispositiu s’ha fet la imatge. Segons el format, aquestes dades seran diferents.

IMATGES VECTORIALS

Les imatges vectorials també s’anomenen imatges orientades a objectes o imatge de dibuix. Es defineixen matemàticament com una sèrie de punts units per línies. Els elements gràfics es diuen objectes i cadascun d’ells tenen entitat pròpia amb propietats com el farcit, contorn o la mida. Aquests objectes es poden moure, se’ls pot canviar el farcit, el contorn i la mida, tot mantenint la nitidesa i sense afectar a altres objectes de la imatge. No són adequades per reproduir imatges reals, fotografies o vídeos, ja que només poden utilitzar colors plans. Les dades que conformen la imatge vectorial s’han de processar i necessiten recursos a l’ordinador. Aquestes no depenen de la seva resolució i es mostres amb la màxima resolució del dispositiu de sortida.

IMATGES DE MAPA DE PUNTS

Aquestes imatges, anomenades també imatges de mapa de bits, bitmaps o imatges raster, estan composades per punts individuals que es diuen píxels, de colors diferents, tot formant un patró. La mida de píxels és la que s’utilitza a la pantalla i la mida en cm és la que s’utilitza en la impressió. Per tant, el que veiem a la pantalla no ha de correspondre amb la imatge que sortirà per la impressora. La imatge adquireix un aspecte quadriculat i les línies una forma dentada al augmentar la mida de la imatge, és a dir, que al canviar la mida de la imatge també es canvia la mida del píxel. Cada un d’aquests píxels té un color propi i, per tant, es poden crear efectes de realisme fotogràfic. Les imatges vistes des d’una distància adequada semblen regulars. Així, els diferents elements de les imatges de mapa de punts no poden manipular-la de forma individual. De la mateixa manera, el canvi de resolució o del nombre de píxels d’una imatge pot distorsionar-la.

Com s’obtenen les imatges digitals?

Les imatges digitals s’obtenen mitjançant els dispositius de conversió analògics – digitals (escàners, càmeres digitals,...) i creant-les amb un software informàtic.

Què és el pes d’una imatge?

El pes d’una imatge és la quantitat d’espai que necessita per guardar-se en el disc. Es mesura en kilobytes (K), megabytes (MB) o gigabytes (GB). El pes d’una imatge sempre és proporcional a mida d’impressió, la resolució i el mode de color i, per altra banda, és alterat per la compressió utilitzada, les capes que té i els canals alfa.

Què és la resolució?

La resolució d’una imatge és la quantitat de píxels que té per cada unitat de mesura (ppp: píxels per polsada; 1 polsada: 2.254 cm). El canvi de resolució permet reduir la resolució d’una imatge per baixar el pes de l’arxiu. Quan es redueix la resolució d’un arxiu, el software elimina píxels, els quals són irrecuperables. En canvi, quan s’augmenta la resolució d’una imatge, s’afegeixen píxels, és a dir, que el software crea píxels nous que no existien. Tot i així, la disminució de resolució dóna millors resultats que l’augment d’aquesta.

Per posar en pràctica tots aquests aspectes, vam realitzar una activitat per poder comprovar els canvis de resolució, el pes i la mida de diverses fotografies o creacions pròpies, ja que és un tema força complex. Penso que l’activitat ens va permetre aclarir possibles dubtes i poder entendre molt millor l’explicació realitzada a classe. 

LES TIC A LA MEVA ESCOLA DE PRIMÀRIA, EL TAGAMANENT DE LA GARRIGA

A continuació, us adjunto la meva reflexió personal en relació a les TIC i la seva utilització al meu centre d'educació infantil i primària, l'escola Tagamanent de La Garriga.

Com és l’escola que m’ha preparat per viure en la Societat de la Informació i el Coneixement?

Recordo que les noves tecnologies van arribar força ràpid al centre. A part del telèfon i el fax, les TIC més utilitzades eren la televisió, el vídeo (i, posteriorment, el DVD), el reproductor de música i la càmera (primer, fotogràfica; després, digital), així com també una gravadora de veu amb micròfons, els canons de projecció i la fotocopiadora. La televisió, el vídeo i el DVD eren utilitzats amb finalitats educatives, ja que servien per mirar pel·lícules, documentals,... relacionats amb explicacions fetes anteriorment o posteriorment, segons la ocasió. El reproductor de música (primer amb Cassette’s i, després, amb CD’s) era utilitzat, principalment, a les classes de Música: la mestra es recolzava en aquesta tecnologia per ensenyar-nos cançons, preparar cantates, fer-nos ballar danses, imitar ritmes,...; i per fer activitats en anglès. També, les càmeres de fotografies han estat molt usades a l’escola, ja que la mestra, en moltes ocasions, ens feia fotos fent activitats, celebrant festes, a les excursions,... Llavors, a final de curs, quan les càmeres eren fotogràfiques, ens donaven algunes fotografies en les que sortíem cada un (més aviat poques); i, quan aquestes eren digitals, les penjaven a la web de l’escola o ens feien un CD a cada alumne/a amb totes les fotos del curs per tal que poguéssim tenir un bon record, tant de les diverses activitats que realitzàvem com dels nostres companys/es. Pel que fa a la gravadora de veu, me’n recordo que la mestra d’anglès la utilitzava per gravant-nos cantant cançons o llegint textos, tant individualment com col·lectivament, perquè poguéssim observar la nostra evolució al llarg del curs en relació a la lectura. El canó de projecció va aparèixer a l’escola i era utilitzat, sobretot, per passar diapositives dels temes que estudiàvem, però també l’utilitzàvem per veure vídeos o fotos. Finalment, la fotocopiadora era un instrument molt utilitzat a l’escola perquè els mestres la feien servir per poder oferir-nos activitats i així aprendre amb exemples i mitjançant la pràctica.

Una altra tecnologia que destaco és l’equip de megafonia del qual disposava el centre, el qual utilitzàvem en festes destacades, com la Castanyada, Nadal, Carnestoltes, Sant Jordi o final de Curs, entre d’altres. Aquesta tecnologia permetia que es pogués parlar per tots els membres de l’escola (i pels pares) i que es pogués organitzar balls i representacions amb música per part dels diversos grups.

De la meva escola també destaco la pàgina web. Aquesta era utilitzada de forma educativa, ja que permetia que els membres de l’equip docent informessin als pares mitjançant Internet. També es penjaven fotos i vídeos destacats de celebracions, excursions, festes tradicionals,... A més, amb la incorporació dels ordinadors, he de mencionar que els informes que feien els i les mestres van passar de ser fets a mà a ser fets amb ordinador.

Finalment, explicar que un o dos dies a la setmana fèiem classe d’informàtica. En aquesta, ens feien fer activitats, tot utilitzant diferents programes: Word, Paint, Power Point,... A més, ens van introduir en el món d’Internet per veure vídeos mitjançant el Youtube i per buscar informació mitjançant el Google. Una altra tecnologia molt utilitzada en relació als ordinadors va ser el programa del JClic, a través del qual apreníem tot fent activitats de forma dinàmica i que tractaven diversos temes, com les matemàtiques, el català, el castellà, les ciències naturals, els esports,... També he d’afegir que l’escola oferia classes extraescolars per aprendre a utilitzar l’ordinador (‘Teclegem amb l’ordinador ’), en les quals vaig participar durant uns anys i em van ser de molta utilitat pel meu futur.

LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ EN UNA SOCIETAT CANVIANT

Actualment, vivim en la Societat de la Informació i el Coneixement, la qual està canviant de manera constant i, cada vagada, amb més rapidesa. En la SIC, les tecnologies que faciliten la creació, la distribució i manipulació de la informació juguen un paper fonamental entorn les activitats socials, culturals i econòmiques.

La progressiva incorporació dels ordinadors a les diferents activitats d’aprenentatge, de creació i de lleure i l’expansió de les xarxes de comunicacions a tots els àmbits de la vida de les persones són dos fenòmens que reflecteixen, clarament, els canvis que està vivint la nostra societat. Aquestes tecnologies són diversos dispositius i programes, com l’ordinador, el telèfon mòbil o Internet. Les TIC permeten la fàcil comunicació entre les persones i l’accés a gran quantitat d’informació en format digital.

Tal com s’afirma en el Pla estratègic, “cal adaptar el currículum de tots els ensenyaments, revisar-lo d’acord amb els nous perfils de coneixement que demana la societat de la informació, incorporar-hi les TIC i fer explícites les aportacions d’aquestes tecnologies, especialment en relació als procediments informacionals”. Penso que aquest aspecte és imprescindible per tal que l’educació es pugui adaptar a la nova societat i formar persones alfabetes digitalment, és a dir, que es puguin desenvolupar de forma autònoma en la SIC, ja que, des de ben petits, els infants tenen contacte amb un gran nombre de tecnologies i això s’ha d’aprofitar.

(Us recomano veure aquest vídeo d'una nena de 20 mesos amb un iPad:  http://www.youtube.com/watch?v=kT3dBKIzHNY)

Hi ha tres tipus d’alfabetització:

- L’alfabetització en comunicació audiovisual: consisteix en dominar i ser capaç de comunicar-se mitjançant les tecnologies per treballar en xarxa.

- L’alfabetització informacional: consisteix en saber generar, obtenir, gestionar i transformar la informació obtinguda de les tecnologies.

- L’alfabetització TIC: consisteix en dominar i saber utilitzar les diverses TIC.

Vivancos distingeix sis dimensions de l’aprenentatge en relació a la competència digital per desenvolupar coneixements, capacitats, habilitats i actituds pel que fa a les TIC:

- Cognitiva: la competència digital, a més de desenvolupar les destreses bàsiques del tractament de la informació, estimula l’adquisició de capacitats cognitives d’elevat nivell, recollides en la Taxonomia de Bloom (explicada posteriorment).

- Col·laborativa: fa referència a la capacitat per al treball col·laboratiu i la gestió col·lectiva del coneixement, mitjançant la creació de xarxes socials i comunitats virtuals a Internet.

- Comunicacional: permet el desenvolupament de criteris informats per a la selecció dels continguts i les fonts més apropiades entre l’amplíssima oferta de fonts i mitjans de comunicació.

- Creativa: relacionada amb la capacitat que han d’adquirir els alumnes com a autors de continguts (en lloc de consumidors passius d’informació). Estimula la innovació, la generació d’estètiques noves, la investigació i l’exploració de noves idees.

- Ètica: la competència digital ha d’incloure un esperit crític envers els continguts digitals i afavorir el desenvolupament d’actituds per a l'ús segur i el respecte a la privacitat.

- Instrumental: les TIC ofereixen instruments per al treball intel·lectual, la comunicació i la creació. Un aspecte clau de la competència digital és garantir el domini instrumental de les aplicacions i serveis d'Internet i de les aplicacions multimèdia.

Per tots aquests motius, és imprescindible que els professors d’avui en dia siguin competents digitalment. Així, la formació del professorat en relació al domini de les TIC pren una rellevància important, la qual hauria de ser tant inicial com permanent, ja que les tecnologies van evolucionant i hem d’estar a l’altura. A més, les noves tecnologies ja estan integrades dins el currículum. Per tant, els docents han de conèixer diversos procediments per integrar i utilitzar les TIC a l’aula, les quals han de conèixer i dominar.

Segons Jordi Adell, en relació a la pràctica docent, hi ha cinc fases d’apropiació:

- Accés: consisteix en l’ús bàsic de la tecnologia.

- Adopció: consisteix en la utilització de les TIC per fer el mateix que es feia sense elles

- Adaptació: consisteix en integrar les TIC en pràctiques tradicional, però s’augmenta la productivitat, el ritme i la quantitat de treball.

- Apropiació: consisteix en experimentar noves maneres de treballar obrint-se a formes que no són possibles sense la tecnologia.

- Innovació: consisteix en utilitzar la tecnologia de manera totalment innovadora, en formes mai experimentades anteriorment.

La Taxonomia de Bloom és una teoria universal que es basa en una classificació de diversos objectius i habilitats que els educadors poden proposar als seus alumnes. Aquesta taxonomia és jeràrquica, la qual cosa significa que l’aprenentatge a nivells superiors depèn de l’adquisició del coneixement i habilitats dels nivells inferiors. Per tant, és un llistat de capacitats que han de tenir-se en compte a l’educació. Aquesta taxonomia va convertir-se en un element clau per estructurar i comprendre el procés d’aprenentatge. Segons Bloom, aquest procés encaixava en un dels dominis psicològics: el cognitiu. Així, les fases són les següents:

- Recordar: reconèixer, descriure, identificar, recuperar, anomenar, localitzar i trobar.

- Comprendre: interpretar, resumir, inferir, classificar, comparar, explicar i exemplificar.

- Aplicar: desenvolupar, utilitzar i executar.

- Analitzar: organitzar, atribuir, estructurar i integrar.

- Avaluar: revisar, formular hipòtesis, criticar, experimentar, jutjar, detectar i provar.

- Crear: dissenyar,  construir, planificar, produir, idear i elaborar.

Totes aquestes activitats, accions i processos que es poden dur a terme a l’aula van haver de ser revisats perquè es va veure que no es tenien en compte els nous objectius, processos i accions que, a causa de l’aparició de les TIC, han aparegut a les escoles. Així va ser com va aparèixer la Taxonomia de Bloom Digital.

LES FOTOGRAFIES

PLANS I ENQUADRAMENTS

La imatge és un forma de comunicació. És per això que els plans i enquadraments de les fotografies ens donen una informació important de la situació o de l’estat d’ànim dels protagonistes, a més de comunicar-nos alguna cosa.

Hi ha diversos plans:

- Pla general: és un enquadrament gran que situa la figura completa en l’espai on es desenvolupa l’acció.

- Pla sencer: és un enquadrament en el qual les dimensions del pla són similars a les de la figura sencera i permet que l’acció s’apreciï millor.

- Pla americà: és un enquadrament que retalla l’espai a l’altura dels genolls de la figura. Es tracta del pla de la conversa perquè es diu que, quan parlem amb alguna persona, la nostra visió arriba fins als genolls del nostre interlocutor.

- Pla mitjà: és un enquadrament que retalla l’espai a l’altura de la cintura. És el pla més utilitzat en la televisió perquè permet que s’apreciï amb molta més claredat l’expressió de la persona.

- Primer pla: és un enquadrament que retalla l’espai a l’altura de les espatlles. Per tant, l’interès es centra, únicament, en l’expressió de la cara.

- Pla de detall: és un enquadrament que retalla l’espai al voltant d’una part de la figura.

Pel que fa als angles de visió (punt de vista des d’on s’observa l’acció), podem trobar els següents:

- Angle de visió mitjà: és l’angle de visió més comú, en el qual l’acció és observada des de l’alçada dels ulls.

- Angle de visió en picat: l’escena és observada de dalt a baix. En aquest cas, la persona es veu més petita i els espectadors tenen la sensació de dominar l’acció, és a dir, que sembla que els espectadors siguin més importants que els personatges. Aquest angle de visió s’utilitza per expressar indefensió, la soledat, l’abandonament, l’abatiment o el terror del personatge.

- Angle de visió contrapicat: l’escena és observada de baix a dalt. D’aquesta manera, el personatge es veu engrandit i prepotent. Aquest angle permet convertir el personatge en un heroi, expressar moments d’eufòria i de triomf i convertir el personatge en un individu poderós i temible.

- Angle de visió zenital: l’escena és observada des de dalt i permet tenir una visió de tot el conjunt de la situació.

Em va agradar molt i em va semblar molt interessant conèixer els diferents tipus de plans i angles de visió que hi ha. A més, després vam haver de fer una activitat que consistia en, per parelles, fer-nos fotografies al Campus en relació a cada un dels termes treballats a classe per poder posar en pràctica els nostres aprenentatges. La veritat és que aquesta activitat ens va agradar molt i ens ho vam passar molt bé a l’hora de realitzar-la.

COMPOSICIÓ I EXPRESSIÓ

La composició de les fotografies permet organitzar els elements per aconseguir imatges amb significats concrets i permet transmetre sensacions molt diverses (pau, tranquil·litat, inquietud, alegria, equilibri, tensió,...).

La regla dels terços consisteix en crear unes línies imaginàries horitzontals i verticals, concretament dues, per tal que l’espai es divideixi en nou parts iguals. Aquesta divisió permet la creació de punts forts, els quals es troben als quatre punts del centre de la fotografia, on es creuen les línies imaginàries. El centre d’interès de la fotografia es troba en un d’aquests. Quan hi ha un altre centre d’interès, aquest es troba al punt fort diagonalment oposat al punt principal.

Finalment, en relació a la llum, aquesta pot ser natural o artificial i forta o suau. Així, l'aspecte i el volum d'un objecte ve donat pel tipus de llum.
- La llum forta: és la llum solar d’un dia clar i crea llums i ombres molt contrastades.

- La llum suau: és la llum difusa i crea llums i ombres poc definides i poc contrastades.

La llum pot actuar sobre l’objecte fotografiat des de diferents direccions:

- La llum frontal: la llum actua des del mateix lloc del que mira l’espectador.

- La llum lateral: la llum actua lateralment.

- La llum posterior o contrallum: la llum actua des del lloc oposat del que mira l’espectador. En aquesta situació, es perd color i l’objecte queda perfilat.

CREEM JCLICS!

A la segona classe amb l’Eduard, aquest ens va presentar el JClic, un programari creat per Francesc Busquets l’any 1990.

Per parelles, mitjançant el JClic Author (programa que permet crear activitats de JClic), vam haver de fer, primer, un projecte inicial de creació d’un JClic simple, el qual només constava d’una sola activitat senzilla, a més d’una portada. Nosaltres el vam fer sobre ELS LLEONS i l’activitat que vam crear va ser un puzle. 

La següent setmana, vam començar el segon, el qual havia de ser un projecte complet de creació d’un JClic més complex, és a dir, que havia de tenir més d’una activitat, concretament quatre (dos activitats per cadascun dels membres del grup). Aquesta segona activitat va ser molt més elaborada perquè havíem d’utilitzar totes les opcions disponibles: descripció de l’activitat, inserció de continguts actius a la mediateca (sons, enllaços,...), ordenació de la seqüència d’activitats, etc. Aquest JClic el vam titular LES FRUITES i contenia diverses activitats: associació d’imatges, sopa de lletres, joc de memòria i escriure el nom de cada fruita. A més, també vam haver de crear una portada amb els nostres noms.

  

Personalment, em va agradar fer aquestes activitats perquè penso que, com a futurs mestres, és important conèixer el JClic i les possibilitats d’aprenentatge que ofereix aquest programa en relació als infants d’educació infantil (sobretot, segon cicle: de 3 a 6 anys). Crec que la seva utilització no és gaire difícil i tothom hi pot tenir accés. És un programa que permet treballar les diverses àrees del currículum i desenvolupar les capacitats bàsiques que els infants han d’adquirir en aquesta etapa tan important del seu desenvolupament d’una forma divertida, dinàmica, motivadora i diferent a totes les altres, ja que, a més, s’utilitza un recurs TIC: l’ordinador, el qual ja comencen a dominar (i, cada vegada més, degut al ràpid creixement de la utilització de les TIC a la societat actual).

COMENCEM A TREBALLAR AMB L’ORDINADOR...

La primera classe que vam tenir amb l’Àngels va ser molt divertida: ens va proposar fer una activitat que era com un joc.

Ens vam col·locar per parelles i, utilitzant el Paint (programa bàsic i simple de dibuix gràfic creat per Microsoft), havíem de dibuixar les paraules que ella ens deia. Concretament, van ser 14. Però eren paraules o, més ben dit, grups de paraules que no havíem sentit mai... Què significaven? Després d’haver fet l’activitat, ens va explicar que tots aquells dibuixos que nosaltres havíem fet eren, en realitat, els noms de diversos tipus de patates. Això ens va fer adonar-nos que, a vegades, les coses no aparenten ser el que són.

A continuació, us mostro els dibuixos que vam fer en relació a les següents paraules: ‘cenizas del alma’, ‘chaleco tejido’, ‘densa niebla matinal’, ‘espiral blanquinegro’, ‘flor de alta montaña’, ‘garra de puma’, ‘higo’, ‘látigo de cuero’, ‘llanto de nuera’, ‘montaña sagrada’, ‘negro dulce’, ‘pie de lequecho’, ‘plato de cerdo’ i ‘sombrero negro’.

Després d’aquesta primera classe, els deures que havíem de fer a casa eren explicar una història real que haguéssim viscut mitjançant les senyals de trànsit. Jo vaig explicar una nit d’aquest estiu 2012, en la qual estàvem cinc amics a Platja d’Aro i vam viure una gran aventura... Va ser un exercici molt original i entretingut de fer!

ELS ENTORNS VIRUALS I ELS MITJANS D'ENSENYAMENT I APRENENTATGE

Al començar l'assignatura d'Alfabetització Digital, l'Eduard ens va presentar els principals entorns virtuals i mitjans d'ensenyament i aprenentatge utilitzats als centres escolars.

La primera activitat del curs va consistir en buscar a Internet exemples reals d'aplicacions d'entorns virtuals d'ensenyament i aprenentatge en relació a l'etapa d'educació infantil (Moodle, Blogs, Portal de recursos sobre una àrea, aplicacions virtuals, aplicacions per a la pissarra digital interactiva, Wiki d'intercanvi entre la comunitat educativa, xarxa social de mestres i professorat, àlbum de fotos d'una escola o d'una aula, creació/recull de contes virtuals, Podcast en educació infantil i altres, com un canal a Youtube), justificant els seus avantatges i els seus inconvenients.

“Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i les Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement (TAC) estan induint un accelerat procés de canvi social en tots els àmbits de la nostra vida: les relacions, el treball i l’ensenyament – aprenentatge.”

Tal com diu aquesta afirmació, la societat actual avança amb passos de gegant, la qual cosa requereix una actitud positiva per tal d’anar adaptant-se als canvis i evolucionar juntament d’acord amb el nostre entorn. A més, l’aparició d’Internet als anys 90 i el ràpid creixement pel que fa al seu ús, aporta als infants, des de ben petits, un ampli coneixement del món que els envolta.

Segons Pere Marquès, les principals aportacions de les TIC a l’educació infantil són les següents: font d’informació i de formació pels educadors, permet la creació de materials didàctics (contes, espais de comunicació, programaris d’activitats,...), realització d’activitats amb els infants, suport a les tasques d’administració i direcció, comunicació amb les famílies (a través de Blog, pàgines Web,...) i projecció social. A més, les TIC també són útils per a diverses tasques del centre, com, per exemple, gestió administrativa, gestió tutorial, contacte amb la família, coordinació interna (plataforma educativa o xarxa social de centre),...

Tot i així, cal diferenciar entre espais virtuals i mitjans. Els mitjans digitals d’ensenyament i aprenentatge serien la càmera digital, l’ordinador, el canó de projecció, la pissarra digital, el sistema d’àudio digital, els perifèrics (impressores, escàners, visualitzador) o el software lliure.

Pel que fa als entorns virtuals d’ensenyament i aprenentatge, aquests es defineixen com a “aplicacions informàtiques, espais o comunitats dissenyades per facilitar la comunicació pedagògica entre els participants en un procés educatiu, generalment en un entorn web.”

Les seves principals característiques són:

- Flexibilitat didàctica (modalitats ensenyament, nivells i grups)

- Senzillesa i eficàcia (professorat i estudiants)

- Accessibilitat (adaptació a infants, discapacitats)

- Flexibilitat tècnica (programari lliure)

I les seves funcions principals són:

- Distribuir materials educatius en format digital

- Realitzar debats interns relacionats amb les àrees curriculars

- Possibilitar el debat amb experts o professionals externs.

- Optimitzar les fases del procés d’ensenyament/aprenentatge (planificació, implementació, desenvolupament i avaluació del currículum).

Per tant, si parlem d’avantatges, podem afirmar que, treballar amb espais virtuals, augmenta la quantitat i qualitat dels materials i dels recursos d’aprenentatge i facilita el seu accés, incrementa les possibilitats de comunicació didàctica entre la comunitat educativa, augmenta la flexibilitat i varietat de les activitats didàctiques que formen part del currículum i contribueix a la formació de l’alumnat en les diferents àrees curriculars (descoberta d’un mateix i dels altres, descoberta de l’entorn i comunicació i llenguatge).

Per tal d’aconseguir l’èxit en aquest procés, però, és imprescindible disposar dels recursos tecnològics necessaris, que el professorat tingui una formació en relació a estratègies didàctiques i, sobretot, en relació a les TIC/TAC, promoure la seva utilització (tant dins l’aula, com entre la comunitat educativa), adaptar-se permanentment a la innovació, saber quins són els coneixements previs dels infants en relació a l’ús de les TIC i als aprenentatges posteriors i, finalment, compartir les experiències de la utilització dels diversos recursos TIC per millorar el seu ús o donar a conèixer la seva funcionalitat per tal que els altres les puguin utilitzar.